Fa uns mesos vaig tenir l’ oportunitat de veure l’obra teatral L’Oreneta i, després d’assabentar-me que durant l’abril i el maig del 2023 es representen les últimes funcions; m’agradaria engrescar-vos a assistir-hi ja que ho recordo com una gran experiència.
L’Oreneta va ser estrenada al Teatre La Villarroel (Barcelona) el 18 de febrer de 2022. La direcció és a càrrec de Josep Maria Mestres, mentre que l’autor de l’obra és Guillem Clua. Aquest últim, Premi Nacional de Literatura Dramàtica al 2020, a l’hora d’escriure L’Oreneta es va inspirar en l'atac terrorista al bar gai Pulse d’Orlando l’any 2016, en què van perdre la vida 49 persones. Val a dir que aquesta obra fou estrenada fa cinc anys a Londres i que s’ha vist a Madrid amb Carmen Maura, qui a més la protagonitzarà en una propera estrena a París.
L’espectacle té una durada de 90 minuts i s’emmarca dins un sol espai, el menjador de la llar de la protagonista, amb només algun prestatge, un seient i un gran piano. Es tracta d’una escenografia senzilla, per no fer ombra a les interpretacions aclaparadores dels dos actors. La disposició del teatre La Villarroel situa el públic a ambdós costats de l’escena i l’espai escènic es troba a peu de públic. Aquest fet afavoreix que el públic es pugui sentir més proper i impossibilita l’ús de teló, el que fa que l’acció dramàtica tingui un ordre lineal. En aquesta obra no hi ha cap pausa ni fosc, de manera que el temps intern de la representació correspon exactament a la durada total de l’obra.
Pel que fa als aspectes tècnics més destacables de l’espectacle, cal esmentar el subtil i impecable ús de l’escenografia (Alessio Meloni), la il·luminació (Ignasi Camprodon) i l’ús d’un senzill vestuari (Nídia Tusal). Respecte al so, val a dir que en aquesta representació no hi ha cap tècnic al capdavant, ja que són els protagonistes els qui posen la música i la veu en directe durant certs moments del transcurs de l’acció.
L’obra comença quan la senyora Amèlia (Emma Vilarasau), una professora de cant, rep a casa seva en Ramon (Dafnis Balduz), un home jove que vol millorar la seva tècnica vocal per cantar al memorial de la seva mare morta recentment. Ben aviat es descobreix que la cançó triada, “L'Oreneta”, té un significat especial per als dos personatges, que aniran desgranant detalls del seu passat, marcat per un atemptat terrorista de signe islamista que va patir la ciutat l'any anterior.
Pocs minuts després que arrenqui la funció i després d’alguns bons gags humorístics, treu el cap la intriga, que va deixant pas al drama, i tot seguit voreja el melodrama en un enfrontament en què els dos personatges exhibeixen el seu dolor. Hi ha química entre Vilarasau i Balduz, i la precisa direcció de Josep Maria Mestres dota la funció d’un alt valor sentimental.
El que tenen en comú tots dos personatges és aquest dolor, causat per una ferida que no es tanca. Tots dos són colpejats per la mort d’un ésser estimat en un atemptat islamista i el dol pren el protagonisme en aquesta història. L’Amèlia no és capaç d’avançar en la seva vida, se sent incompresa, el seu turment no s’apaivaga. Només les seves visites a l’església li serveixen de refugi momentani. En Ramon tampoc guareix la seva ferida, l’ajuda parlar amb ella i a ella li fa bé parlar amb ell, i en algun punt es troben, víctimes, tots dos, d’un atac indiscriminat que els fa oscil·lar entre l’amor i l’odi.
L’Oreneta presenta durant tota l’acció una gran tensió discursiva entre professora i alumne. Durant el transcurs de la representació apareixen alguns cops d’efecte argumentals, petits girs que fan que la tensió vagi en augment i que l’espectador vagi descobrint informació que canvia el rumb de les coses.
La meva opinió sobre l’obra és que no deixa gens indiferent; no només per la impecable actuació dels dos intèrprets, que aporten una credibilitat constant a mesura que avança la història, la qual es torna cada cop més intensa i dramàtica, sinó també per la temàtica, propera i versemblant: l’amor, el dolor, l’homosexualitat i la falta de comunicació. És fàcil connectar amb els sentiments de les diferents postures argumentals que aporten els personatges, de manera que, tot i ser oposades, no vaig ser capaç de posicionar-me cap una o cap a l’altra. Per mi ha estat un gran descobriment l’actor Dafnis Balduz, a qui mai abans havia pogut veure en directe; respecte a l’Emma Vilarasau, com sempre, emociona i sacseja com poques actrius ho saben fer. El plor em va acompanyar gairebé tota l’obra. L’Oreneta és una obra que colpeix, amb la qual em va ser molt fàcil connectar. Els llargs minuts d’aplaudiments del públic van ser molt merescuts.
Fet per: Marina Pérez
Escolta l'àudio de l'entrada!
Añadir comentario
Comentarios